Arriba l'hora de la veritat, 12 de juny, la primera etapa. Un bonic recorregut de muntanya fins al monestir de Samos… BAIX LA PLUJA!!! Un milió de litres cauen damunt de nosaltres durant les tres primeres hores de trajecte. Crec que no va haver-hi ningú que no fera tenca. Potser per açò els nostres peus es van ablanir i van començar a criar un milió de bambolles que els van adornar i van dificultar l'avanç en els dies posteriors.

Arribats a Triacastela visitem de sort l'església romànica dedicada a Santiago. Després de segellar la credencial i resar suaument els salms del dia, continuem la nostra ruta seguint el llit del riu Sarria. El seu so, a voltes tranquil, a voltes molest, sempre alegre, s'unia al ritme acompassat del caminar convidant al pensament (ja ho deia Delibes) i a la reflexió personal. El cap va aclarint el seu milió de dubtes.

Després de 21,47 km arribem a la nostra destinació, sense pluja, però sense sol. Menjar i relax, el caldo gallec reconstitueix el cos cansat.

Després de la visita al monestir i assistir a missa, sopem en l'ermita i abracem al xiprer d'un milió d'anys. “A qui abraça el xiprer no li dolen els peus” diuen.

14 de juny, des de Portomarín una pujada lleugera però llarga ens esperava per a desdejunar, i un milió de pardalets corejaven la nostra marxa cap a Pals del Rei, la nostra següent destinació. El trajecte no va ser dur, però el cansament s'anava notant. Va ser providencial que ens cobrira una densa capa de boira que ocultava el sol, protegint-nos de la calor i afavorint l'avanç.

Per fi arribem a l'alberg, amb una dutxa reparadora, i una marxa zombi cap al restaurant on degustaríem de la gastronomia gallega: brou gallec, el especiat raxo(típic plat de Galícia amb llom de porc especiat), un bon filet de vedella, o abadejo, per allò de menjar peix.

Com comenta Natxo, “el pelegrí és de natural saludador i així és freqüent que ens desitgem "Buen Camino" (que els guiristradueixen com a "Buen Khaminou"). És important que el lector sàpia que en el Camino es viu una fraternitat especial entre els pelegrins.”

Ja en l'alberg, després de 28,01 km, algun boig es va tirar al riu només deixar la motxilla.
Vesprada per a pasturar en les verdes prades de l'alberg de Ribadiso després d'un copió i excel·lent menjar. Per a sopar, partit Espanya – Portugal.

El 16 de juny eixim cap a O Pedrouzo. Una etapa senzilla després d'un luxós desdejuni amb cafè amb llet i un croissant.

La companyia a l'hora de caminar s'agraeix. El silenci perllongat no és sinònim d'incomoditat, sinó tot el contrari, ajuda a la reflexió: és, per dir-ho d'alguna manera, sostenidor. Els passos i els bastons acompassen el ritme.

Després de rodejar l'aeroport, xarrar amistosament amb els pelegrins, ja quasi família, amb els quals ens hem anat trobant durant totes les jornades, arribem al Monte del Gozo, amb el monument al Papa San Juan Pablo II, commemoratiu de la Jornada Mundial de la Joventut celebrada a l'agost de 1989.

Algun de nosaltres va estar allí.

Des d'aquest punt, tots junts, avancem fins a la nostra destinació: la Praza do Obradoiro, enfront de la catedral. L'emoció és palpable, un milió de pelegrins ens envolta, però ho gaudim com una sola persona.