Un milió (memòria del Camino de Santiago)

3 de jul. 2018, 9:49 publicada per Jose Luis Terrasa

Ni amb un milió de paraules haurien entès en què consistia l'experiència que estaven a punt de començar: el camí de Santiago. Quan ho vam proposar va tenir un gran acolliment. Al final un grup de 13 alumnes va decidir canviar les seues vides per sempre.

Tots preparats el primer dia: trasllat de València a Sarria, amb tren. Un milió de quilòmetres. Un llarg i pesat viatge, però que, com diu Natxo, el tren és un gran invent perquè té unnosequéespecial que fa que saludem amb un somriure a persones que no coneguem, que les senyores majors ens demanen per favor que col·loquem les seues immenses maletes en espais molt menuts, que en el seient del costat viatgen uns pares primerencs amb el seu plançó que no plora ni molesta en un trajecte de 6 hores, …

Per fi arribem al nostre punt de partida, l'alberg A Reboleira, en una xicoteta població anomenada Fonfría do Camiño, on trobem una senya on posa que estem a 147,700 km de Santiago (ja!).

Arriba l'hora de la veritat, 12 de juny, la primera etapa. Un bonic recorregut de muntanya fins al monestir de Samos… BAIX LA PLUJA!!! Un milió de litres cauen damunt de nosaltres durant les tres primeres hores de trajecte. Crec que no va haver-hi ningú que no fera tenca. Potser per açò els nostres peus es van ablanir i van començar a criar un milió de bambolles que els van adornar i van dificultar l'avanç en els dies posteriors.

Arribats a Triacastela visitem de sort l'església romànica dedicada a Santiago. Després de segellar la credencial i resar suaument els salms del dia, continuem la nostra ruta seguint el llit del riu Sarria. El seu so, a voltes tranquil, a voltes molest, sempre alegre, s'unia al ritme acompassat del caminar convidant al pensament (ja ho deia Delibes) i a la reflexió personal. El cap va aclarint el seu milió de dubtes.

Després de 21,47 km arribem a la nostra destinació, sense pluja, però sense sol. Menjar i relax, el caldo gallec reconstitueix el cos cansat.

Després de la visita al monestir i assistir a missa, sopem en l'ermita i abracem al xiprer d'un milió d'anys. “A qui abraça el xiprer no li dolen els peus” diuen.



14 de juny, des de Portomarín una pujada lleugera però llarga ens esperava per a desdejunar, i un milió de pardalets corejaven la nostra marxa cap a Pals del Rei, la nostra següent destinació. El trajecte no va ser dur, però el cansament s'anava notant. Va ser providencial que ens cobrira una densa capa de boira que ocultava el sol, protegint-nos de la calor i afavorint l'avanç.

Per fi arribem a l'alberg, amb una dutxa reparadora, i una marxa zombi cap al restaurant on degustaríem de la gastronomia gallega: brou gallec, el especiat raxo(típic plat de Galícia amb llom de porc especiat), un bon filet de vedella, o abadejo, per allò de menjar peix.



Com comenta Natxo, “el pelegrí és de natural saludador i així és freqüent que ens desitgem "Buen Camino" (que els guiristradueixen com a "Buen Khaminou"). És important que el lector sàpia que en el Camino es viu una fraternitat especial entre els pelegrins.”

Ja en l'alberg, després de 28,01 km, algun boig es va tirar al riu només deixar la motxilla.
Vesprada per a pasturar en les verdes prades de l'alberg de Ribadiso després d'un copió i excel·lent menjar. Per a sopar, partit Espanya – Portugal.


El 16 de juny eixim cap a O Pedrouzo. Una etapa senzilla després d'un luxós desdejuni amb cafè amb llet i un croissant.

La companyia a l'hora de caminar s'agraeix. El silenci perllongat no és sinònim d'incomoditat, sinó tot el contrari, ajuda a la reflexió: és, per dir-ho d'alguna manera, sostenidor. Els passos i els bastons acompassen el ritme.



Després de rodejar l'aeroport, xarrar amistosament amb els pelegrins, ja quasi família, amb els quals ens hem anat trobant durant totes les jornades, arribem al Monte del Gozo, amb el monument al Papa San Juan Pablo II, commemoratiu de la Jornada Mundial de la Joventut celebrada a l'agost de 1989.

Algun de nosaltres va estar allí.

Des d'aquest punt, tots junts, avancem fins a la nostra destinació: la Praza do Obradoiro, enfront de la catedral. L'emoció és palpable, un milió de pelegrins ens envolta, però ho gaudim com una sola persona.




13 de juny, caminem de Samos a Portomarín. Fem front a l'etapa més dura. Els primers 15 km fins a Sarria són fàcils, però el cansament del dia anterior comencen a fer mossa en els nostres peus. Dóna la sensació de que s'allarga el camí davant dels nostres ulls, com ocorre en les pel·lícules de terror.

Ens esperava un bon menjar a casa Morgade. Uns entrepans excel·lents!! Aquest dia ens quedava una etapa vespertina per a completar els 38,37 km de la jornada.

Dutxa, eucaristia internacional en l'església de Sant Nicolás amb dos sacerdots pelegrins, un de polonès i un altre canadenc, sopar lleuger en la plaça, i a dormir.



Sumem al compte 26,37 km més.


En Palas participem també d'una eucaristia multitudinària, juntament amb pelegrins de tot arreu. També un col·legi de Madrid. El detall, o la sorpresa ve doble: una gran pancarta diu: “Feu el que Ell us diga”, i el cant final, l'Ave María que cantem en totes les eucaristies del col·le, però en castellà. La guinda del pastís.

Sopar i somni reparador.

 

La cinquena jornada de viatge, 15 de juny, té com a meta un xicotet paradís anomenat Ribadiso de Sella; solament cal veure la foto. Però abans calia fer dues parades obligatòries: la primera en Furelos per a visitar la Egrexia de san Xoán, en la qual es pot veure un original Crist amb un braç penjant (i de regal una eucarsitía perquè estaven en festes). La segona parada obligatòria per a la degustació del famós polp a feira en Melide. Sense paraules.
El nostre ànim va decaure quan ens assabentem que la segona part del trajecte era coneguda com el “rompepiernas”. I així va ser. Un milió de pujades i baixades van fer que alguns de nosaltres dubtàrem de si havíem d'estar allí. Però de nou la solidaritat i simpatia dels pelegrins ens van salvar amb Reflex, massatges i bandes sonores de pel·lícules.


Després de 10 km ens trobem a casa Dolores, un lloc adornat amb un milió d’ampolles de cervesa Peregrina, un altre tresor gastronòmic gallec.

Després d'un esmorzar abundant recorrem el que queda fins a l'alberg, encara que alguns van fer una mica més perquè es van passar de llarg el poble. 22,53 km més a la motxilla. Cada vegada pesa més.


Per fi l'última etapa del nostre viatge, el 17 de juny. Un milió de colors d'olors es barregen en els nostres caps degustant el meravellós paisatge gallec: roures, castanyers, cirerers, salzes, alisos, pollancres, falgueres, molses, gramínies, flors de tots els tipus, i un milió d'eucaliptus conforme ens acostem a Santiago de Compostel·la, la meta d'aquesta experiència.



Hem aconseguit el nostre objectiu: més de 160 km per a completar aquesta experiència, per a abraçar al Sant, per a resar en el seu sepulcre, per a demanar-li una gràcia, la seua intercessió per cada necessitat.

Un milió de gràcies Santiago, algunes ja es van complint.


Solament queda visitar la ciutat de l'apòstol, degustació dels seus tresors culinaris, i, com no, les compres de rigor durant 24 hores.


Comments